dimecres, 21 de novembre de 2007

La Guerra Civil

1. Causes de la guerra.
La Guerra Civil espanyola va començar el 18-19 de juliol de 1936 i va acabar l'1 d’abril de 1939. Fou el fruit de les tensions acumulades durant anys. Un cop d’estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer d’aquell mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant de greus conseqüències.
La guerra s’explica perquè el cop d’estat no va triomfar arreu. Mentre en algunes zones triomfava de seguida, en d’altres la resistència de les forces lleials a la República va impedir-ho
D’aquesta manera, l’estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d’una banda, l’Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d’altra banda, l’Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans.











La Guerra Civil espanyola, però, no fou només una guerra local. Va tenir una àmplia transcendència internacional. En el context en què es vivia, l’època d’entreguerres, a Europa hi havia tres grans tipus d’estats: les democràcies liberals, les democràcies populars (comunisme) i els feixismes. El que es disputava a Espanya entrava dins d’aquesta lluita ideològica. Mentre els nacionals pretenien imposar un règim feixista (llavors en plena expansió a Europa), els republicans pretenien mantenir el sistema democràtic liberal, i els més radicals fins i tot pensaven en imposar el comunisme. Així, els tres grans models polítics de l’època tingueren protagonista en la guerra espanyola. És per això que no va deixar a ningú indiferent. Uns no dubtaren a venir a lluitar a Espanya, defensant la democràcia o el feixisme; altres, enviaren suport moral o ajuts materials o militars; i d’altres s’ho van mirar de lluny, adoptant postures neutrals.
Hi havia dos bàndols el nacional, i el republicà:



El bàndol nacional:





Aquest grup tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d’esquerres, el govern legítim, i imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista. El seu èxit s’explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar com pel suport que tenia de les potencies feixistes, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini.







El bàndol republicà:



Aquest altre bàndol va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d’esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, i durant massa temps, la resistència es trobava dividida: d’un cantó, l’exèrcit, d’altre, les milícies populars.



Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l’objectiu a assolir. Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i posposar qualsevol tipus de transformació socioeconòmica. Altres, en canvi, els més radicals, van intentar aprofitar la guerra i l’escomesa de les dretes, per a llançar-se a la revolució social socialista. En els països democràtics els feia tanta por l’èxit dels feixistes, com un eventual triomf dels comunistes espanyols.
A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. Va ser la seva "victòria" i la van aplicar sense contemplacions. A partir d’abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista.



Les dues Espanyes quedaren reduïdes a una de sola, la dels vencedors. La guerra, en realitat, no va arreglar pas les diferències. Però només uns van poder seguir vivint amb normalitat. Els altres se’ls va fer callar. I aquesta gent va haver d’esperar molts anys per a tornar a conèixer un règim democràtic, com el que els sollevats havien destrossat amb la força de les armes.

2. Barcelona contra el feixisme.


A Barcelona pel juliol de 1936, un bon nombre de guarnicions tractaren de prendre la ciutat amb l’ajut de grups de falangistes, però els dirigents catalans ja coneixien els plans dels revoltats amb antelació i els estaven esperant. Els principals dirigents de l’anarcosindicalisme, Durruti, Ascaso, García Oliver i d’altres, van formar milícies de voluntaris per lluitar contra els facciosos. Els combats es van donar al Passeig de Gràcia, Diagonal, Balmes, Còrsega, etc... A Barcelona, l’aixecament va ser seguit per tot el cos militar excepte intendència i aviació. Quan arribà el general Goded des de les Balears es va desvetllar el que havia de ser el cap de la revolta a Catalunya, però Companys, en bona part amb l’ajut de la Guàrdia Civil i els grups de milicians armats, va controlar la situació i va detenir Goded.


Els milicians


El terme milícia es fa servir per designar les forces civils voluntàries que organitzaven per sindicats o partits, van participar en la guerra del costat de la República. Durant el primer any es mantenien al marge de l’autoritat del mateix govern i permetien l’allistament de dones. Tot i que mai no van ser gaire nombrosos, els milicians eren centenars, sobretot anarquistes. Molts d’ells anaren al Front d’Aragó.



3. L’ inici del bombardejos. Qui ens bombardejava ?





Els atacs aeris sobre la ciutat de Barcelona constituïren un nou model de guerra i van inaugurar un capítol fonamental del camí cap a l’anomenada “guerra total”. Aquests bombardeigs sistemàtics sobre la població civil, especialment dissenyats per aconseguir la seva desmoralització i forçar la seva rendició, converteixen la ciutat en el primer camp de proves que, en successius enfrontaments al llarg del segle, acabaria confirmant una perversa estratègia: l’afebliment psicològic de la reraguarda és tan important com la lluita a la línia de foc. El camp de batalla s’estén del front a la ciutat i Barcelona és el seu primer exemple rellevant.
La vivència traumàtica i desoladora va provocar en les seves víctimes una forma de reacció particular.

Refugis antiaeris de Barcelona.

Barcelona és assetjada amb brutal precisió per l’aviació italiana (Aviazione Legionaria) amb base a Mallorca i la Legió Còndor durant gairebé dos anys. La part més afectada en un primer moment van ser el port i la Barceloneta, pràcticament destruïda i evacuada; Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també van patir els bombardeigs amb especial intensitat.
Les mesures de protecció de la Generalitat Republicana i de l’Ajuntament de Barcelona davant aquesta nova realitat es van improvisar a partir de l’aprenentatge que les autoritats anaven adquirint del mateix setge. L’anomenada “defensa passiva” es va materialitzar en la construcció de més de 1300 refugis.


Els bombardeigs mes importants sobre Catalunya durant tota la guerra Civil van ser els dies 16,17 i 18 de març de 1938. Fins aquells dies, moltes de les destrosses i de víctimes s’havien fet a la costa, al port de Barceloneta.







Tot això va canviar radicalment a partir d’aquelles tres dies de març quan, per primer cop, es va atacar repetidament el centre d’una gran ciutat bombardejant des de l’aire, i tota la població va restar en estat d’alerta durant quasi dos dies de manera continuada.



Durant el mes de març ja s’havien produït dos bombardeigs el dia 4, i quatre mes el dia 5, amb el resultat de mes d’una dotzena de morts.






L’ordre dels bombardeigs.

L’ordre de bombardejar el centre de Barcelona la va donar Mussolini. Mussolini va declarar que aquest bombardeigs estaves destinats a minar la moral dels republicans, mentre el nacionals avançaven per l’Aragó, però historiadors italians han dubtat de si l’ordre va ser un rampell de gelosia desprès de l’annexió d’Àustria per Hitler o una acció més estudiada, una mena d’advertiment a França que estava a punt d’efectuar una venda massiva d’armes al govern de la República.




Aquests atacs a Barcelona van servir a l’aviació italiana per experimentar noves tècniques militars. En lloc de concentrar els bombardeigs en un moment en lloc determinat, es van efectuar nombroses accions i repetidament, en diferents indrets.

L’objectiu d’aquest atacs terroristes era castigar, desmoralitzar i doblegar la voluntat dels ciutadans, Era el primer cop en la Història que s’utilitzarien aquesta tàctica sobre la població civil.




Hi van haver tretze atacs. Però per a la població civil, la sensació va ser que l’agressió era gairebé continua, des de les deu de la nit del dia 16 fins passades les tres de la tarda del dia 18, a causa de la situació d’alarma constant i de pànic generalitzat. La gent, aterrida, no podia saber si les alertes continuarien amb atacs reals o no. Segons aquestes dades, la ciutat va ser bombardejada durant aquest tres dies durant 26 minuts, més o menys, però la por i la tensió van ser constants.

El cas del camió d’explosiu.

L’escena més terrible va ser possiblement la del dia 17 a tres quarts de dues de la tarda. Va ser quan un camió militar carregat d’explosiu que estava aturat en un control va ser destruït. La deflagració va ser enorme i va genera una enorme columna de fum.
La noticia va aparèixer a la primera pagina de diversos diaris francesos, anglesos i nord-americans i especulava amb el fet que es tractes d’una nova bomba de gran destrucció. En qualsevol cas, la presència del camió es va mantenir en secret, segurament per no admetre que en plena alerta de bombardeig s’havia permès circular en plena ciutat un transport d`aquesta mena tan perillós.

Les víctimes

L’informe de les víctimes de la Generalitat del 26 de març, fent balanç d’aquest bombardeig, recull un total de 875 mort, d’entre ells 118 nenes i mes de 1500 ferits, 48 edificis destruïts totalment i 75 amb greus desperfectes. En realitat el nombre de víctimes va ser més gran ja que aquestes foren dades recollides fins el dia 25 i només per l’Hospital Clínic. A més, es va seguir trobant cossos enterrats entre les runes i van anar morin altres ferits setmanes desprès. El balanç total es va xifrar en 979 morts, encara que moltes restes humanes totalment destrossades no es van arribar comptabilitzar.






5. Reaccions internacionals davant els bombardeigs.

Els bombardeig van provocar múltiples reaccions internacionals de rebuig, especialment quan es produïen sobre cuitats i nuclis habitants per la població civil, lluny de qualsevol objectiu militar, com en el cas de Barcelona.
L’abril de 1937, la Societat de Nacions, precedent de les Nacions Unides, van condemnar els atacs aeris sobre Barcelona.
El 14 de Juliol de 1938, la revista anglesa The Listener va publicar un article de denúncia del periodista anglès John Langon-Davies titulat Les bombes sobre Barcelona. A la primera pagina de la revista hi havia una foto de les destruccions provocades per el bombardeig a la Gran Via.
El Senat dels Estats Units va aprovar per unanimitat un text de protesta en el qual es condemnaven els bombardeigs aeris sobre la població civil. El secretari d’estat va escriure:
"En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser més gran del que mai ho hagi estat a la Història, crec que estic parlant en nom de tota la població nord-americana quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona i quan expresso la profunda esperança que en el futur els centres de la població civil no seran ja objectiu de bombardeigs militars des de l’aire".






L ambaixador nord-americà Claude G.Bowers, des de Barcelona, va escriure en un informe:
"res de semblant a una escala tan aterridora, que impliqui la raça blanca, s’havia conegut fins ara. Les bombes no perseguien cap objectiu militar"

Diverses personalitats de tot el món van fer declaracions de condemna dels bombardeigs nacionals, per exemple, durant la Conferencia Universal contra els bombardeigs de Ciutats Obertes i d’Acció per la Pau, que va tenir lloc a París el mes de juliol de 1938. La resolució final de la conferencia recalcava la condemna total dels atacs aeris contra ciutats i pobles indefensos. L escriptor francès André Maurois va afirmar: "Penso que tota la violència exercida en el temps de guerra o de revolució sobre no combatents ancians, dones o nens es un crim".

Chamberlain, el primer ministre britànic, va informar la Cambra dels Comuns dels bombardeigs i, davant la confirmació que havien estat sobre barris habitats i no sobre objectius militars, va declarar: " No crec que ningú s’assabenti d’aquestes informacions sense experimentar un sentiment d’honor i repugnància "

Els governs francès i britànic van enviar notes al general Franco en les quals manifestava el seu horror, i des de Londres es va instar el Vaticà a pressionar perquè s’aturessin els bombardeigs sobre la població civil. Des de el Vaticà es van fer algunes gestions prop de Franco, se li van enviar algunes notes que lamentaven els efectes dels bombardeigs sobre la població civil de ciutats de la reraguarda, i es demanava que no es produïssin més accions d’aquesta mena. Al mateix temps, el cardenal Gomà, religiós català el servei dels revoltats, afirmava que " cap pacificació no és possible si no és la pacificació de les armes"






Una nota produïda al diari Itàlia l’Osservature Romano del dia 24 de març va causar un gran efecte en l’opinió publica mundial. Es tractava d’una mena de reprimenda publica del papa Pius XI a Franco respecte als bombardegis de Barcelona , que acabava dient :"A tantes víctimes s’hi ha afegit ara d’altres, causades aquest cop pels recents bombardeigs aeris sobre Barcelona: víctimes innocents, que la Santa Seu més que mai deplora, mentre fidel a la seva missió, continua fent arribar paraules de moderació i consells de mansuetuds per aturar els horrors de la guerra. I és per això que l’August Pontifex, sempre per la seva iniciativa i independentment de l’acció d’altres, el 21 corrent ha encarregat a monsenyor Antonittio una gestió nova i urgent prop del Generalisimo Franco" . Res no va canviar.

L’ ambaixador alemany Eberhard von Stohrer, que vivia a Salamanca, va redactar un informe referent a aquest bombardegis on destacava que no s’havien atacat objectius militars, que a Barcelona hi havia hagut moltes baixes entre la població civil, i vaticinava greus perills: " Estic convençut que després de la guerra, tant a Espanya a com a l’estranger, se’ns criticarà durament tants als italians com a nosaltres, prenent com a tema el fet que no hauran estat els avions espanyols els que han destruït les seves pròpies ciutats mitjançant bombardeigs, sinó els avions aliats, italians, i alemanys. El Govern roig explota la indignació general per aquestes atacs aeris per infondre un cert esperit de resistència a la població, a la qual els exèrcits de Franco a l’Aragó havia enfonsat completament"
Com a prova del ressò que al seu dia va tenir els bombardeigs sobre Barcelona, citarem finalment el cas del primer ministre britànic Winston Churchill que durant la segona guerra mundial, el 18 de Juliol de 1940 en la plena batalla d’Anglaterra, quan el temor dels bombardeigs alemanys era també extrem, va declarar: "No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadanes demostraran ser capaços de resistir com ho van fer el valent poble de Barcelona".


6. L’ impacte literari dels bombardeigs.

Els bombardeigs de Barcelona van constituir de seguida una tràgica font d’inspiració literària.
Joaquim Renart fou sorprès dinat al seu pis del carrer de la Diputació, tot just al damunt de la seva botiga d’objectes artístics, que resultà completament arrasada:
"(...) Poc d’abans de haver dinat, han sonat les sirenes i tot seguit el soroll de bombes. El soroll augmentava, s’apropava la tempesta i de sobte, ha descarregat amb una fúria increïble. Arrambats tots al raconet de la vitrina de les nines, veiem passar la mort i miràvem atemorits com s’acabava el món al nostre voltant. El balcó s’ha obert impetuós i un huracà de boira ho ha embolcallat tot. Acabàvem de néixer. Els sorolls de les explosions eren formidables, dantescs, inexplicables. Uns sorolls com si la terra s’obris i s’ensorrés"




Al conte curt l’abraçada del Gonfaus Josep M. Francès, es descriu una família desavinguda, una metàfora de la situació a Catalunya, que només s’acaba abraçant en el moment mes tràgic i definitiu del bombardeig de la mort:
"Una deformació formidable va fer tremolar la vella casa des dels fonaments. Un estrèpits de trencadissa congelà el veïnat. I els crits corprenedors de les víctimes esquinçarem el vel de calma de la nit estelada. Confús va perdre el mon de vista. Quan es van poder extreure els cadàvers de l’esmicolada peça, Eleuteri Gonfaus hi va voler ésser present. I el seu astorament no va conèixer límits. Els cossos d’Albí i Serní, de Roser i de Mariana apareixien abraçats de dos en dos, tal com mai ningú ho hauria assolit que s’abracessin per vida. Havia calgut que la metralla homicida colpís la ciutat perquè es llancessin els germans als braços del germans"
Pere Calders, a la clara consciència, amb el seu estil inconfusible, utilitza un cert sentit de d’humor que posa en evidència la tragèdia, i la mescla la realitat i malson:
"Per a mi cada vegada que hi ha un bombardeig les víctimes son gent assenyalada d’antuvi. L’enemic bombardeja avui la ciutat, per exemple, i fa quaranta morts. Immediatament altres trenta, o cinquanta persones formen l’equip per a ésser immolades en el pròxim bombardeig.
De moment, es mouen, i segueixen vivint. Però arriba el bombardeig i tot l’equip desapareix amb les seves il·lustracions i les seves esperances. Un altre grup ocupa el seu lloc i espera.
La ciutat s’ajup a aquestes alternatives i dóna la seva gent. Com que ningú no sap el seu destí, aquest gran joc transcorre amb una certa placidesa. L’etapa d’espera (que seria la pitjor) pesa igual en el cor dels escollits per a morir com en els destinats a supervivents"





7. 26 de gener de 1939. La ciguda de la ciutat.





D’aquesta manera, aquell fred de 26 de gener de 1939 les tropes en general Franco confirmaven la noticia de l’ocupació de Barcelona. La llarg i terrible guerra, iniciada el 18 de juliol de 1936 amb l’aixecament de bona part de l’exèrcit espanyol contra el govern legítim de la república, havia finalitzat per als barcelonins. Una guerra va dividir el país en dues zones una dirigides pel general de Franco, i una altra pel govern república . El conflicte va dura aproximadament uns tres anys. Les tropes van avançar i el govern feixista anaven avançant pel sud de espanta i anava pujant fins que només va quedar Catalunya .

A la fi de la guerra Barcelona va tenir un postguerra molt dura, perquè molt barcelonins van perdre la feina i fins i tots afelluats per haver defecat la legalitat republicans, Per les noves autoritats, Barcelona simbolitzava un dels indrets mes destacats del catolicisme dels republicanisme, dos dels dos motius pels quals les tropes rebels s’havien aixecat contra el poder legal república. Per aquesta raó van creure convenient que la ciutat i els seus habitants paguessin amb escreix aquells pecats. Aquells fets explicaria que a Barcelona va ser l’únic territori conquerit per l’exèrcit franquista que va partir un regim especial d’ocupació que es va mantenir fins l’ajust de 1939, quatre mesos desprès del final de la guerra civil.
Per el franquisme era bàsic, per considerar-ne en el poder , imposar el terror entre la població perquè aquest no pogués aixecar-se en contra seu. Per aquest motiu la repressió a Barcelona va ser especialment dura i mai va ser condemnada per cap personalitat destacada pel regim

El 26 de gener les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Durant els dies posteriors, aquestes tropes van desfilar per la ciutat celebrant la victòria. Entre aquestes forces van destacar les unitats marroquines, que es van caracteritzar per la seva crueltat en combat.